Pertànyer, ser socials,… una necessitat innata
Segurament, tots tenim en ment a jugadors d’equips esportius que tot i tenir ofertes suculentes no han volgut deixar els seus clubs, i d’altres als que se’ls hi ha donat retribucions altíssimes i grans beneficis que no han servit per evitar que marxessin a la primera oportunitat de millorar les seves condicions econòmiques.
De la mateixa manera, també hem vist moltes vegades com equips considerats de menor capacitat guanyaven a d’altres teòrica i tècnicament més capaços, simplement per la intensitat i actitud dels primers sobre els segons i per el seu sentit d’equip.
El sentit de pertinença és, probablement, un dels instints més bàsic que tenim. La nostra vida té més probabilitats de ser satisfactòria si tenim relacions, si pertanyem a una tribu, grup o parella. Tots som conscients que davant de les dificultats i vicissituds de la vida, ser més d’un ajuda enormement. No s’ha de ser gaire intel·ligent per veure-ho en moltes circumstàncies. Si et caus a la muntanya i perds el coneixement, les teves probabilitats de sobreviure despendran en gran mesura de no anar sol.
El nostre sistema més primitiu ho sap, i per tant, ens empeny a aconseguir l’acceptació per part dels altres, a ser un apart d’un grup i a ser socials, pel que pugui passar.
A vegades, les persones no trobem l’acceptació dintre dels grups en els que volem estar i això pot portar-nos a buscar en d’altres de diferents. En aquests processos s’ha d’anar en compte de no caure en aquelles comunitats que, aprofitant aquesta necessitat de formar part, exigeixen una filiació a canvi d’actituds antisocials i de recolzament a activitats no del tot ortodoxes. Qua una persona és rebutjada en diferents fòrums pot inclús decidir estar sol, però aquest tipus de situacions acostuma a ser una excepció i no el punt d’inici, més aviat una conseqüència de no haver sigut acceptat.
Per tant, necessitem pertànyer; a una parella, a una societat, a un grup, a una organització o inclús a una generació amb la que ens identifiquem
I en el món empresarial?
Si la pertinença és un instint tan bàsic i poderós queda clar que pot ser un gran motor a les organitzacions.
Llavors…
- Com s’aconsegueix que una persona digui que la seva empresa és casa seva? O que és una familia?
- Com s’aconsegueix que una persona es resisteixi a deixar una organització tot i que li pagui més?
Doncs la realitat és molt fàcil d’entendre però, sembla ser, que és molt difícil de posar-ho en pràctica.
Separem el que és un compromís amb els objectius d’un compromís amb l’organització.
Es pot tenir empleats compromesos amb els objectius de l’empresa però no implicats amb el projecte. Quan aquests poden tenir una recompensa individual associada als objectius globals és possible que les persones lluitin per aconseguir el resultat desitjat per l’organització.
Però això no implica sentit de pertinença, més aviat una actitud individualista que dona un bon resultat a l’empresa en un moment donat.
Els sistemes de direcció per objectius ajuden a optimitzar aquests tipus de situacions, però no aconsegueixen que les persones es sentin en familia.
No exigible
Per altra banda, s’ha de tenir present que el sentit de pertinença no es pot exigir per molt que ho intentem. Conec moltes empreses que demanen al seu personal que segueixin els perfils de l’empresa a les xarxes socials i que facin “m’agrada”, que comentin i que comparteixin el contingut. I sabeu què? no ho fan. I no ho fan perquè no tenen no tenen cap vinculació amb l’empresa més enllà d’una vinculació laboral. I els directius i empresàries que no ho entenen, s’enfaden, en comptes de preguntar-se per què els seus col·laboradors no estan implicats.
¿Y per què? Potser per falta del que explicarem a continuació.
Com s’expressa el sentit de pertinença?
Alguna vegada heu preguntat a una persona que diu que l’empresa és com una familia que us expliqui el perquè pensa així?
Acostuma a dir, “perquè em tracten bé”, “sempre em formen”, “quan ho he necessitat m’han ajudat”, “he crescut amb ells”, “em sento útil”, etc.
No veieu la pista?
Aquestes persones es senten considerades i ben tractades, senten que no les menyspreem, que són importants. Reben actes i paraules de l’organització que reforcen la seva autoestima. I això no s’aconsegueix amb elements materials.
En els meus anys d’experiència he preguntat moltes vegades als meus alumnes i treballadors que em transmetin el millor record de la seva vida professional, i mai és una pujada de sou. Normalment parlen de coses que impacten directament a l’autoestima. “Que em van escollir a mi”, que em van ajudar quan vaig tenir problemes” “que vaig aconseguir una venta molt difícil”, “que em van proposar una nova posició”,… i que els pregunto per el pitjor moment? acostumen a respondre’m coses tipus: “quan em van ignorar”, “quan van fer seva la meva feina”, “quan em van acomiadar sense més”, “quan no van reconèixer la meva feina”, “quan em van mentir”,…
Tots i cadascun d’aquests comentaris impacten directament a l’autoestima.
Transmetem que ens importen
Per tant, simplement, tractem a les persones com a persones, com a amics, com a familiars, … Transmetem consideració, estima i que ells i les seves vides ens importen. Fem que s’enamorin de l’organització i de la resta de companys i companyes.
No caiguem en la temptació d’intentar simular-ho. No és possible fer-ho, al contrari, ja que quan es donen compte del teatre encara és pitjor, ja que llavors detecten que els estàs mentint i manipulant, deixant de veure’t com una bona persona.
Ja he dit que és fàcil d’entendre però difícil d’executar, perquè considerar a les altres persones com a éssers humans iguals als que hem de tractar bé en qualsevol circumstància, escoltar-los, i estimar-los, tot i que darrera hi hagi una historia prèvia de friccions i dificultats, no s’aprèn en un curs.
Si ho aconseguim, a partir d’aquí, tot fluirà, s’assoliran el objectius comuns, es posaran la samarreta, et seguiran a les xarxes socials, parlaran bé de l’organització, ajudaran als altres i l’empresa serà més competitiva.