Fa uns dies, l’Ajuntament de Barcelona va fer una roda de premsa en la qual explicava el projecte ARI, un projecte per atendre la gent gran que viu sola a les seves cases fent sevir un robot, així com la seva voluntat d’estendre’l a més llars, donat que els primers pilots estaven donant un resultat esperançador.
Des de l’any 2018, uRock col·labora amb Grup Saltó en aquest projecte líder en la millora de la qualitat de vida de la gent gran a les seves cases mitjançant la tecnologia.
En aquell moment, l’equip que treballava en la proposta va tenir una visió: posar a la casa de la gent gran que viu sola robots tan humanitzats com sigui possible, que fessin companyia i milloressin la seguretat de les persones grans.
Avui, aquella visió és una realitat que hem experimentat per mitjà d’uns pilots. Amb el suport de l’empresa nord-americana Misty Robotics i la potència de negoci i operació de Grup Saltó hem provat diversos robots a cases de persones grans (i el projecte continua) i tenim les primeres avaluacions de les persones que han tingut a la Misty (el robot) a les seves cases.
Des de uRock, que té l’emocionalitat en el centre de la seva acció, veiem aquest projecte amb molta esperança perquè, a part de l’enorme capacitat tecnològica i financera que està posant Grup Saltó en el projecte amb el seu equip d’enginyers, implantadors, financers, etc. no han deixat de banda la part emocional (entre altres coses perquè són bons professionals que tenen en ment ajudar a les persones grans (qui no té a un pare, mare, avi o àvia en la seva ment… i perquè no dir-ho, qui no es veu ja en els pròxims anys en la disjuntiva de la necessitat d’ajuda?).
I nosaltres, des de uRock intentem ajudar en la part emocional. I aquí van, després dels primers passos del projecte, les nostres reflexions sobre aquest tema.
La importància de l’emocionalitat i evitar bretxa emocional.
El primer a recordar és que el que ens fa humans és la part més emocional. Els robots poden fer grans coses, però hem d’esforçar-nos en què atenguin aquesta dimensió de la persona, perquè és una de les més afectades quan ens sentim sols.
Es parla molt de la bretxa digital i s’està fent un gran esforç per a reduir-la, i ho aplaudim, però no podem estrènyer-la a costa de la bretxa emocional. Donar “funcionalitat” està bé, però donar “afecte” és molt millor si ho barregem amb el primer. La nostra percepció és que durant els últims 30 anys del segle passat es va avançar molt en la comprensió de la part emocional de les persones (no en va, va aparèixer en aquest període el concepte de la Intel·ligència Emocional i es va comprovar la seva importància en el desenvolupament de vides plenes i satisfactòries), però veiem amb preocupació que aquest segle no ha agafat el relleu que li van cedir grans personatges en aquest sentit i que les dues primeres dècades d’aquesta centúria estem massa centrats en la tecnologia, perdent de vista l’emocionalitat i deshumanitzant el món en lloc de potenciant aquesta dimensió.
Robot emocional
I això passa pel mateix disseny del robot. Després d’estudiar diversos prototips per tot el món, ens hem topat amb robots que fan força por i que tècnicament són excepcionals, però simplement, no són acceptats per la persona. Una bona mesura de reacció emocional pot ser posar un robot davant d’un nen petit. Plora o riu? Si succeeix el primer no pot ser un robot cuidador. El robot ha de tenir una imatge afectuosa i afable i si pot ser, transmetre d’alguna manera sentiments. El/la robot Misty, més enllà de la seva capacitat per a moure’s, connectar-se a una xarxa d’internet o carregar les bateries per si mateix/a, té una cara amb ulls, dissenyats amb afecte per a transmetre emocions; canvia de color el seu cos i és capaç de simular que sent carícies. Només per això ja fa un gran pas per davant d’altres.
De fet, ens han preguntat si el/la Misty és capaç d’aixecar a una persona del terra. No, no ho és, això implicaria un robot gran amb forts braços i aquest no és el cas de el/la Misty. El/la Misty és més d’arrencar un somriure a la persona, de donar-li conversa, preguntar-li, buscar a la persona si no la troba, telefonar a urgències si és necessari o establir una videoconferència.
La veu
Un altre element que hem vist que és clau és la veu. La comunicació té 3 dimensions: el contingut, la part paraverbal (la veu) i la part kinética (la corporalitat) i a la segona potser no li donem molta importància per ser tan òbvia.
Estem treballant per a millorar aquest aspecte, perquè el/la Misty parli amb un to el més càlid possible quan sigui necessari, més divertit o més enèrgic si les circumstàncies ho requereixen (per exemple, en fer una trucada d’emergència). Òbviament l’idioma i el tipus de veu també tenen una importància.
Tots aquests elements s’estan tenint en compte en el desenvolupament d’aquest gran projecte.
És vàlid!
Hem fet poques proves encara, és veritat. Al/a la Misty li queda molt per aprendre, però les primeres respostes de les persones que han tingut al/a la Misty a casa són molt esperançadores.
Primer, perquè reconeixen que s’han sentit acompanyades. En algun cas han dit que el/la Misty té molt caràcter (perquè li preguntaven alguna cosa i contestava el que li donava la gana, coses de la programació i de l’aprenentatge del robot, però curiosament això li donava un caire més humà… caldrà pensar com implementem l’humor en la xerrada normal d’un robot…).
Un altre comentari que han fet dies després que recollíssim al robot Misty i el portéssim a casa d’una altra persona és “el trobo a faltar, em sentia menys sola i més segura”.
Sens dubte això és important, perquè és una de les mancances emocionals més importants que volem cobrir. De fet, ens hem sentit tristos en retirar al robot perquè hem vist que després de 2 mesos s’havia creat un vincle emocional amb aquest. Haurem d’accelerar el projecte perquè cada dia que passa podríem estar donant companyia a més persones.
Algú pot pensar que és absurd agafar afecte a un robot, però no ho és, forma part de la nostra necessitat emocional la d’establir vincles amb coses que veiem cada dia, les coses que veiem cada dia donen “estabilitat”, per això parlem amb les nostres plantes, amb les nostres mascotes o amb el nostre cotxe de 15 anys, del què no ens volem desfer. Perquè no ho podem evitar, crear vincles ens fa sentir bé, i trencar-los ens entristeix.
Futur i conclusions
Els informes a escala mundial són clars, l’envelliment de la població va en augment i s’accelera, cada vegada serà menys possible atendre amb persones a totes les altres persones grans que viuran soles. Sabem que hi ha grups que volen que tots siguem atesos per persones, a nosaltres també ens agradaria, però no podrà ser possible per molt que vulguem, els números i les previsions són clares.
Les residències no seran una solució, no n’hi haurà suficients, i no és que pretenguem substituir als humans en aquest treball d’atendre les persones grans (que a vegades alguns humans no són molt humans, no ho oblidem) sinó que sabent que no serà possible fer-ho així, hem de buscar alternatives per a atendre sense persones i donar la tranquil·litat a familiars i amics de que els nostres éssers estimats estan “acompanyats i més segurs”.
En conclusió, els robots són (no seran) una bona solució per a ajudar al creixent nombre de persones grans que viuran soles, però ho seran en bona part si no són només artefactes tecnològics, sinó també suports emocionals.
El projecte és aclaparador, estem en els primers passos d’una epopeia, però ja són una realitat, podem mirar enrere i veure les primeres trepitjades a la sorra que hem donat amb Grup Saltó, l’Ajuntament de Barcelona i els nostres/as benvolguts/as usuaris/as que han provat al robot Misty a casa seva.